Tothom que entra a la sala, engalanada per una trobada de grup, guarda en la seva expressió aquells punts d’incertesa i d’emoció de les ocasions especials. Els homes i les dones, quan afrontem un moment delicat, acostumem a reflectir les nostres emocions en el rictus facial.
Benvingut, vent. T’escolto quan passes prop meu, entre els finestrons de fusta humida de la rosada; l’ udol que clama llibertat omple tot el meu entorn i fa tremolar l’ànima. És un neguit de goig, alegre el cor per la teva presència. Res no serà igual que abans de la teva passada, perquè tens aquesta gran capacitat, la de canviar totes les coses, la de modificar les formes que a cada instant ens diuen on som.
El tauler de joc està obert a l’espera de que les fitxes comencin a moure’s. Les normes les posen els sentits, amagats en el teu subconscient, que reclama un canvi d’estratègia per jugar la partida amb satisfacció. No cal guanyar, no juguem a guanyar. En un tendre joc de mans, els dits es belluguen fent pampallugues a la foscor, i em criden en silenci cercant la complicitats dels meus.
La muntanya calla. Fa milers d’anys que va dir la seva darrera paraula, i va para el temps. El pacte amb els elements va fer-la forta, la va guarnir amb la corona del que governa sobre un territori. Amb l’alçada va voler marcar la diferència entre el que és humà i el que és natural, temorosa de que les nostres vel•leïtats podessin torçar el trànsit de la vida. Malfiada de l’home, la muntanya es manté ferma sobre la plana, observant, preparada per si algun dia vol re decorar l’entorn.
Fes del meu cos un espai on l’aire en sigui el protagonista. Bufa amb els teus llavis encesos, tots els racons de la meva pell, fins que els pètals dansin de goig sobre la dermis. Juga amb els còncaus i els convexes. Camina’m amb els teus dits, sense fer fressa, provocant un corrent d’aire que engresqui el meu respirar. Acluca’m els ulls d’esgarrifances, omple’m els porus de polsim d’amor i escolta la remor dels meus batecs.
Si em manca l’aire, que sigui perquè no has deixat cap bocí lliure entre tu i jo.
Haz de mi cuerpo un espacio donde el aire sea el protagonista. Sopla con tus labios encendidos, todos los rincones de mi piel, hasta que los pétalos dancen de gozo sobre la dermis. Juega con los cóncavos y los convexos. Ándame con tus dedos, sin hacer ruido, provocando una corriente de aire que anime mi respirar. Ciérrame los ojos con escalofríos, lléname los poros de polvillo de amor y escucha el rumor de mis latidos.
Si me falta el aire, que sea porque no has dejado ningún pedazo libre entre tú y yo.
Quan el mocador no és de seda, ressalta encara més la teva personalitat. Marques el meu cor, de la mateixa manera que ho fan els teus pòmuls plens de vida. Música entre els llavis. Claror de blanc intens sota les pupil·les de negre encès. Quan em mires m’entendreixo i cerco el tacte suau de la teva pell.
La seda és la teva pell.
Res no és bell. El teu somriure m’embriaga d’il·lusió, però són els teus ulls que em colpeixen la meva intimitat. Colors i expressions tendres de la teva joventut. Tu ets la bellesa.
M’agrada que no estiguis mai quiet. Bellugadís, engrescat en una curiositat malaltissa, vas movent el teu cos a banda i banda de l’espai. Deixes caure la teva pell cap els vessants més propers a la plana. Deixes que el vent jugui a motllos amb el teu cos, i li mostres tots els plecs on amagar-se. Juga, el vent, amb les ombres del capvespre, i s’amaga dins teu, on només els dos sabeu romandre calmats i amb els llavis que es premen, l’un a l’altra, gelosos de la intimitat. (més…)
I pensem que tot és nostre… Parlem de les coses, les plantes i dels animals, com si fossin un apèndix del que en podem fruir, del que en podem treure profit, sense demanar permís. I potser ens oblidem que som nosaltres, éssers humans, simples i minúsculs, que formem part d’una gran estructura, d’un món que ens és molt anterior en el temps i més important en la saviesa. (més…)
Si sabés tot el que vull. Si em diguessis què haig de fer. Si entengués tot el que vola al meu voltant, segurament els meus ulls no tindrien aquesta brillantor. M’escapo, a vegades, cap a un espai on res no es mou i tot està suspès en l’aire calmat de la in temporalitat. Viatjo enllà, on res no destorba, res no crida i tot és suau, com els teus cabells, acaronant els meus dits sensibles. (més…)
