Bocins de mí

Si se’m cansa l’esguard de contemplar-te, baixa la boira i el recull. M’humiteja les parpelles, la boira, i amaga les pupil·les sota els plecs, tendre pell protectora, per oferir-li descans. Ja m’arriben ombres, colors llampants d’un negre encès, que crema les entranyes, bullint com estan de sentiments.

Boira baixa, núvols alts, i l’espai que bufa, vent que vetlla per la llibertat, que uneix la terra i el cel. I entremig, escapolint-se, aprofitant els darrers sospirs, el sol badalla, trencant-se l’esfera darrera un horitzó. I el meu esguard reposa, cansat com era fa uns instants, de la bellesa del dia. Gelós ha estat de la lluna, de la cançó de bressol dels estels, i dels seus somnis preciosos, fets de seda i espirals, reposant al faristol. Me’ls llegeixo, els somnis, i els escolto. Lliguen la boira i els núvols, enllacen la lluna i el sol, remenen les estrelles i en fan un farcell amb llaçada. Em regalen serenor i un bocí de mi mateix.


Deja un comentario