Bon dia

Puja la flaire d’humit sobre llambordes. Encaren les primeres llambregades del sol la fredor de la ciutat. Busquen el primer mos els coloms, passejant les seves urpes sobre el gris forjat, en la soledat de l’ urbs dormida. Somien uns humans, arraulits sota els llençols calents de llarga nit, i feinegen uns altres, empesos a mantenir la seva dignitat a base de treball.

Dins el silenci estrany d’una gran ciutat, he descobert el campanar de Lourdes, decadent, abandonat per una fe mal entesa, però que encara dringa les hores que li marca el temps. I l’amo del bar tragina cadires per la terrassa. La buguenvíl·lia dorm, amb el dubte de si revifarà després dels freds d’hivern, i el balco m’allibera la mirada, més enllà de les teulades, entre antenes i àtics desendreçats. El gos borda solitari. L’home dels cartrons recull, i remuga, i plora per dins, confonent-se amb la grisor forjada d’un aplaça freda d’hivern. Les llambordes deixen anar aquesta flaire agradable, d’humitat, que empolsima el meu imaginari cada matí. Respiro a fons i deixo anar els somnis, que potser es perdran en l’horitzó. Només potser, el més enllà en el temps és desconegut i fa que la vida tingui sentit.


Deja un comentario