He somiat que navegava. Els teus ulls eren el mar que humitejava un vaixell, el meu vaixell, a la deriva. Els cops de vent forçaven les parpelles i l’escuma blanca de les onades, esquitxava teva mirada. Un instant. Un cop de vela. El timó vira intentant salvar els esculls, amagats entre les aigües. Quan he obert els ulls he retrobat la calma, i a l’horitzó una vela que s’acosta.

Recordo el darrer somni d’aquesta nit. Era alegre. Potser l’escalfor de la llum que travessa la transparència de la vidriera hi ajuda, però he entreobert els ulls amb la il·lusió d’endevinar un blau encès. Amb les mans he tapat la llambregada de foc per poder despertar.

Fulles i fulls. Recull de sensacions escrites, deixalles de sentiments escopits amb ràbia, deixats anar mentre em miren els teus ulls. Capítols que s’acaben, i polsim d’antigor, fullaraca d’una tardor que cobreix el sòl de sec i ocre.

Escric farcells de pensaments sobre un paper. Regalo mots a frases que vaguegen turmentades més enllà del pròleg. El negre estàtic de la tinta, indeleble, dorm a recer de la nostàlgia, dins d’un calaix de vímet enllustrat i calla la seva fredor. Obert el llibre, com les cames de l’amant, en ressegueixo les vores dels fulls suaus, que es mouen. Punt i a part, punt de llibre.

Es mouen les dunes del desert, i construeixen formes, dibuixen obstacles irreals, només visibles amb la raó, amagatall dels sentits. El vent bufa, com un alè que s’apropa per besar el clatell un i esvelt. S’ esvaeix el miratge i deixa de ser, la sorra, un amagatall de l’ànima. Més enllà de la sensualitat de les corbes amb racons, les onades besen, humides, l’arena cansada de la llarga travessia. Blau del mar, clar sota el sol, que brilla en la foscor dels teus ulls. I caminen els peus nus sobre la sorra, retrobant petjades, escoltant remors, sense un destí, horitzó replet de somnis.

Puja la flaire d’humit sobre llambordes. Encaren les primeres llambregades del sol la fredor de la ciutat. Busquen el primer mos els coloms, passejant les seves urpes sobre el gris forjat, en la soledat de l’ urbs dormida. Somien uns humans, arraulits sota els llençols calents de llarga nit, i feinegen uns altres, empesos a mantenir la seva dignitat a base de treball.

Si se’m cansa l’esguard de contemplar-te, baixa la boira i el recull. M’humiteja les parpelles, la boira, i amaga les pupil·les sota els plecs, tendre pell protectora, per oferir-li descans. Ja m’arriben ombres, colors llampants d’un negre encès, que crema les entranyes, bullint com estan de sentiments.

Podem jugar amb els núvols perquè ens estimen. Si volem, en fem sanefes, figures a contrallum, formes de colors, imaginacions de la nostra pròpia essència. I es deixen, els núvols, amanyagar per les nostres mirades, acaronar pels sentiments més interns, que troben en la seva porositat, el bressol que necessiten.

La tardor m’apropa els sentits al cor. Guarda els colors del camps, de la terra remoguda per aixades, maquinària silenciosa que remou, a temporades, semicercles de fang i fems que donen vida.