Despertar

Despertar és com prendre consciencia de la nostra existència. Tanquem els ulls, dormim, somiem, i tot d’una, quan el nostre cos ha deixat de banda totes les càrregues innecessàries, obrim de nou els ulls i tornem a ser nosaltres mateixos.

Potser no és ben bé així. Fins i tot m’arribo a plantejar si no és precisament a la inversa que vivim. Qui sap si els somnis són la nostra realitat més humana, i la raó ens enganya fent-nos creure allò que no és. En tot cas, i per no perdre cap instant, visquem la vida amb la millor intensitat possible.

Som com el pont, suspès en l’aire, que entra i surt de les boires. No deixa mai de ser una estructura real, però a voltes la veiem, a voltes deixar de ser visible. Com la nostra vida, un anar i venir constant entre somni i realitat que ens fa molt vulnerables. I aquesta vulnerabilitat ens fa permeables, capaços de rebre sensacions i transmetre-les; aquesta és una de les nostres fortaleses, aprendre sempre alguna cosa nova dels que ens envolten.

Un dia més i un aprenentatge nou. No cal estudiar, senzillament obrir els ulls i escoltar.

Bon dia!

dissabte 26 maig, 2012 7:41 pm / mots / 0 Comments Read More

Esperar

No espero res i ho espero tot. Respirar m’ajuda a no trobar a faltar res. Potser els records, qui sap si les il·lusions, em transporten a estones passades lluny d’ on ara sóc, quan els somriures corrien d’una banda a l’altra de la sala amb estridència. Eren rialles d’emocions compartides, de plaer retrobat després de llargues jornades de feina i trasbalsos. Era com la seda quan es deixa caure, omplint el mocador, dibuixant les siluetes d’espirals plenes de vent i de colors.

Tot torna, penso sovint, i s’ennuvolen les pupil·les que m’han mostrat la vida durant tants i tants anys. Però la raó traeix massa sovint les emocions, i torna el sentiment de nostàlgia d’un temps, extens en les hores i intens en el tacte.

Els núvols grisos pinten de foscor una nit fins ara clara. La lluna s’amaga i les il·lusions fan tentines entre boires de ventades i udols. Lluny se me’n va la mirada, proper sento el batec d’un cor cansat i, extenuats, els braços cauen a una banda d’un llit fred i desendreçat. Enyor de la tendresa, sospir per la passió, el temps s’atura, aspectant, per retrobar-se amb el plaer. Només la teva esquena em reconforta. I la camino, lentament; la mesuro pam a pam, tendrament, endevinant els teus ulls clucs que imaginen, sentint l’olor de la meva respiració, un recorregut dibuixat en la teva pell.

També tinc els ulls tancats i imagino. També imagino els teus ulls i la teva respiració. I el temps s’atura, no es pot explicar, senzillament ho sento.

dimecres 23 maig, 2012 8:02 pm / mots / 0 Comments Read More