Companyia

La tardor passa, igual que arriba. També volen les il·lusions, els anhels. Passa volant el color de la nostàlgia, l’enyor d’un temps bonic. No hi ha res que s’entretingui, que s’aturi per sempre en una imatge del nostre pensament. Volen els colors, tornen els grisos. Salten els corrents d’aire, brancant de fulla en fulla, fent caure les caduques, despullant el tronc més feble.

I els meus ulls només perceben foscor al trencar al vespre. Udola el cor que ja recorda, desconcertat, els darrers batecs de les teves carícies. Sentiment encès, neguit fogós, tendresa esperant un altre instant per retrobar-nos. La fusta roman, fungible, però constant, càlida, al rebuf de ventades i caigudes de fulles seques. Grisos i colors, antagonisme de conceptes, embriaguen la meva mirada profunda, sincera i penetrant al moll d’un somni. La tardor em cerca sensual, sap que m’agrada, s’insinua entre les blondes del vestit de la tristor, i m’atrau, embadalint els meus sentits, fent-me perdre el seny raonable. Només la seva olor ja m’acompanya, no estic sol, m’agrada la seva companyia.


Un comentario en "Companyia"

  1. WALDO BARAHONA ROBLES escrigué:

    la fusta hi roman impertèrrita,allà tot essent testimoni de la caiguda del fullam,que es renova a ritme tardorenc,i jo em perdo tot contemplant l’escena,bocabadat,tot respirant aire renovador, humit, enyorant la teva companyia i l’escalfor que ens donàrem plegats,fa poquet..ja no hi ets;potser hi vindràs…qui ho sap…

Deja un comentario