Dins meu

 

 

 

 

No puc més. Em manca l’aire que he deixat anar a cada batzegada. He perdut l’alè que he exhalat a prop teu quan els sentits m’han deixat cega la mirada. No et veig ni et cerco, res m’ho demana. Et sento dins meu omplint totes les meves entranyes, enrogit per la passió que hem viscut, per uns instants, enmig d’un no res de temps incalculable.

Esgarrapo el cobrellit per aferrar-me a la realitat, intentat esbrinar la part de somni de tot plegat. Em manquen les forces i els dits, esgotats de jugar, suen les arrugues d’una pell encara bategant. Els sanglots es mouen en silenci dins un cos extenuat. Boca terrosa, nua i panteixant, escuro les darreres imatges dels teus moviments. Ja no les percebo. Han estat imatges dibuixades en un imaginari ple de desig, on els ulls no participaven, eren closos; i on només el brogit de la meva intimitat ha estat capaç de sobreviure.

I tanmateix, vull tornar a sentir-te estimant-me. M’ho demana la meva ànima.

 


Un comentario en "Dins meu"

  1. Manoli escrigué:

    Déu meu,quanta passió!!…Si la persona de la que parles llegeix això gairebé podria tenir por.

Deja un comentario