Dreceres

Corren els dubtes amunt i avall de les dreceres. Pell d’amor, pell de gelosia, cobertura fidel d’un cos que guarda els secrets de l’estima sentida, dels esglais callats per fosques que omplen cambres de soledat. Endevino el destí, una imatge fugaç, difosa en un horitzó de corbes entrecreuades. Conec el cau, la capseta del diamant, on guardes gelosa l’objecte del teu desig i el regal dels teus sentits. Jugues, però, a amagar l’evidència, com un mag que treu mocadors de colors de totes bandes.

 

 Enlluernes el meu olfacte i generes indecisions precises, moments d’incertesa que amaguen els teus moviments. I malgrat escolto el teu glatir, no puc abraonar-m’hi amb força. La tendresa me’n priva, em lliga les mans a l’esquena i em deixa lliure el plaer del gust. Tacte de gust, el gust del tacte. Camins i dreceres del teu cos, acaronat, estès prop la finestra, coberta de cortina com els teus ulls, clucs, melosos, cridant amb ànsia el meu perfum. I de nou l’olfacte, el tacte agradable de l’alè que desprèn cada un dels teus porus.

No hi ha dreceres, són camins amb petjades de dits calents, plens de bassals de la humitat que ens volta. No hi ha dreceres, i tampoc dubtes.


Deja un comentario