D’una crisi

S’han desfet els murs de pedra. La seguretat, fal·làcia creada, d’una societat on el benestar, concepte abstracte, era el suport de la cohesió social, ja s’ha fos. La roca, expressió d’eternitat i permanència en l’imaginari humà de tots els temps, esdevé tomba d’il·lusions i somnis de grandesa. El vol inexpert per núvols de setí, pintats en fals, colgats en una superfície aèria sense xarxa, ha arribat al seu destí.

 Irrevocable contusió frontal contra una realitat cruel, espinosa, repleta d’estelles i bardisses assedegades de sang i malvestat. Sutge que regalima pels nostres rostres, ensangonada la pell dels estrips de la irracionalitat maldestre, de l’obsessiva obscenitat de l’ambició, i esquerdats els nostres sentiments més senzills, el silenci plora la desgràcia que regalima, plorant, pendent avall. Res ja no serà com ho vàrem somiar. Retrobar l’essència de l’home, com primari element d’una naturalesa en constant evolució, reafirma als qui creiem en l’ésser humà, i en la voluntat com a força inesgotable de llibertat. Un color que neix del gris. Una esperança que il·lusiona. El desig d’una justícia que redreci els murs, ara tocats per la mà humil i forta d’un somni, el de ser feliços en una societat, grisa per ara, amb brots de color que trenquen les mentides d’alguns sobre els altres. No ha caigut res, tan sols hi ha elements per construir. Esperança.


Un comentario en "D’una crisi"

  1. dolo escrigué:

    Que no falti l’esperança!!!!

Deja un comentario