Pentagrama

 

La nostàlgia d’una llum difusa, no amaga la tristor de la teva nuesa. Racons de llum apagada, cortines obertes a un celobert mort de veïnatge. L’escriptori roman  tancat, amb la clau que guardava la mestressa, i que ara reposa en una capseta, discreta i polida, prop del prestatget.

 

El silenci baixa les escales, agafat de la barana amb seguretat i es passeja. Tomba a tort i a dret, entre columnes repintades, per sota la fusta tractada de mobles antics i plens d’història. Recorda, el silenci, quan s’havia d’amagar fugint de les rialles i de les corredisses d’infants entremaliats. Només els vespres eren el recer de moments especials de tranquil·litat, i s’omplien de vida invisible, la que no havia gosat treure el cap durant la jornada.

Cada tarda, quan el senyor de la casa decidia tancar-se a la sala, els compassos dansaven per l’aire, i el full pintat de pentagrama mostrava ufanós, recargolat per les voreres, el groc esmorteït de la seva qualitat. Moments de ploma i teclat. Espais de silenci inspirat, saltirons de dits enfervorits per les tomades, i un dibuix, la nota, repetida en consonància, construint frases de sons sentits i amors impossibles.

Ara el piano també descansa en la foscor d’una intimitat empobrida. La riquesa dels minuets, ha deixat pas a la brillantor d’un patrimoni devaluat fins al simple valor material. Res no recorda la vida dels sentits, tot evoca la història d’una burgesia malmesa i deixada anar. Imatges de records, objectes del passat, foscors de falsa exuberància.

La sala, nua, es difon en un passat encara viu, i es pinta de nostàlgia.


Deja un comentario