Ennuvolat

Podem jugar amb els núvols perquè ens estimen. Si volem, en fem sanefes, figures a contrallum, formes de colors, imaginacions de la nostra pròpia essència. I es deixen, els núvols, amanyagar per les nostres mirades, acaronar pels sentiments més interns, que troben en la seva porositat, el bressol que necessiten.

I van i venen, els núvols. I romanen quiets vagant per l’aire, penetrats per ombres i espais de llum entretallada. De dia es pinten, engrescats. Al capvespre, quan la vida entra a l’ insomni de la fragilitat nocturna, retroben colors dispars, llunyans a la raó, còmplices de les tenebres. Sovint festegen entre ells, es fan petons prop del sol, agafats de la mà del ventijol; gemeguen i tremolen, dansen un minuet, i descansen a la vall, quan cerquen recer de la tempesta. I amb ells juguen els nostres ulls, fan pampallugues els sentiments. Ens guanyen la partida del temps, inesgotable, aturat en l’instant precís, contemplació calma i serena. Respirant els observem, en seguim les derives, n’ endevinem els camins. Ens parlen sense estridència, llenguatge sensual, paraules tendres.  Però sobretot, ens estimen, callats, i per això ens deixen jugar amb ells.


Deja un comentario