Es pon el sol

Fuig la claror quan m’abandones. Dibuixes ombres de colors, reflexos entre els cotons i formes esculpides sobre el blau. Amb recança amagues el teu cos, exhaust d’entrega, orgullós de les llambregades d’escalfor. Cau el dia, i l’enyor s’apodera de la meva ànima, mentre vas caient en el repòs.

Altres ulls miraran la teva bellesa, i els nostres ploraran la teva absència, cremats per la claror d’una lluna que, gelosa, ja governa la nit que s’atansa. Retoques la fosca i esborres el tint de blau marí que banya els meus peus. Udolen les onades, amants de les carícies dels estels, i el brogit constant de l’oratge xiula a cau d’orella brisa de mar en calma. Ets on tot comença i tot acaba. Fina línia d’il·lusions, esperances posades en un horitzó difús i llis, com els sentiments que ballen a la corda del que fa funambulisme, sense xarxa. I tossut en abandonar-me, ets generós i em regales, darrera un somriure, la teva claror que es reflexa en ulls blaus que miren com te’n vas. I amb tu fuig la claror, cada cop que m’abandones


Un comentario en "Es pon el sol"

  1. WALDO BARAHONA ROBLES escrigué:

    un altre dia reixirà

Leave a Reply a WALDO BARAHONA ROBLES