Esperar

No espero res i ho espero tot. Respirar m’ajuda a no trobar a faltar res. Potser els records, qui sap si les il·lusions, em transporten a estones passades lluny d’ on ara sóc, quan els somriures corrien d’una banda a l’altra de la sala amb estridència. Eren rialles d’emocions compartides, de plaer retrobat després de llargues jornades de feina i trasbalsos. Era com la seda quan es deixa caure, omplint el mocador, dibuixant les siluetes d’espirals plenes de vent i de colors.

Tot torna, penso sovint, i s’ennuvolen les pupil·les que m’han mostrat la vida durant tants i tants anys. Però la raó traeix massa sovint les emocions, i torna el sentiment de nostàlgia d’un temps, extens en les hores i intens en el tacte.

Els núvols grisos pinten de foscor una nit fins ara clara. La lluna s’amaga i les il·lusions fan tentines entre boires de ventades i udols. Lluny se me’n va la mirada, proper sento el batec d’un cor cansat i, extenuats, els braços cauen a una banda d’un llit fred i desendreçat. Enyor de la tendresa, sospir per la passió, el temps s’atura, aspectant, per retrobar-se amb el plaer. Només la teva esquena em reconforta. I la camino, lentament; la mesuro pam a pam, tendrament, endevinant els teus ulls clucs que imaginen, sentint l’olor de la meva respiració, un recorregut dibuixat en la teva pell.

També tinc els ulls tancats i imagino. També imagino els teus ulls i la teva respiració. I el temps s’atura, no es pot explicar, senzillament ho sento.


Deja un comentario