Gronxant-me

Si em deixo gronxar, topo amb el vent de cara. Si la brisa es mou, si canta el vent entre porticons, les carícies m’exciten la pell del cos un. Les anades i vingudes, els compassos dels moviments, m’atrauen, deslliuren els meus sentits de la presó del meu cos. Sentir viva la pell, notar reaccions al frec de l’aire, és ensumar la vida, retrobar-se amb el plaer de gaudir del propi cos, del cos de l’altre. No hi ha vent, no hi ha ventades. Són anades i vingudes dels somnis que es mouen latents, amagats, omplint el senderi de sensacions contradictòries.

No hi ha vent que bufa més fort. És l’embranzida que eriça cada racó del cos, per enrogir-lo, per excitar-lo. Els colors resten quiets. Les nostres intencions, fluidesa de la nostra ànima, els canvia de lloc, els ordena, en varia les franges i en desfà els tons. Entremig, a cada alenada que deixem anar entre els llavis, el desig conviu amb el plaer. La frisança i el balanceig són el vent de la nostra vida. Quan em moc el vent m’atrapa, i respiro, i sospiro, empès pel degoteig de cada instant de plaer. Sento i exploto d’èxtasi sensorial. Plou dins la mirada i llampega dins el cor. I el balanceig marca la meva felicitat, endavant, endarrere, constant, compartint cos a cos el gaudi de l’eternitat, temps transformat en un somni. El meu somni. El nostre somni.


Deja un comentario