Gronxador

El vent t’ha despullat penjat del gronxador. Tremoles de fred enmig d’una tardor que ja s’escapa, camí enllà, engalanada per núvols de gris platí i farcells de cotó fluix. Roderes d’anades i vingudes, escàpol d’aturades, constància de temps que s’atansa a un més enllà que s’amaga darrera de la propera corba.

 El quadre manté aturat el temps, pinzellat per un pintor que estima la natura, i n’observa el respirar. En la quietud la vida esclata, a cop de vol, moguda en l’esplendor, dreçada pel timó d’aus que gemeguen fent cridòria. Envolten el teu nu, de branca seca, de fulla absent, i en fan bellesa, la que entregues als meus ulls, servent dels sentits, absents de seny i folls de color. I el gronxador va i ve, empentant el vent que allarga les cames, i pren impuls. I esdevé bella la natura.


Deja un comentario