La tanca

A contrallum conservo la intimitat més preuada. Més enllà de les tanques, el sol embriaga l’aire i esclata en colors vibrants i intensos. Els meus ulls naveguen, arraulits darrera el mur d’ancestrals pedres. La meva respiració es compassa en la penombra, calmada, arrecerant-me de les fortes ventades.

 La tanca no és inamovible. És al seu lloc, austera, explicant la línia que abraça els dos mons. És una línia difusa, setinada pel filtre de serenor, la que recupera a l’ànima de les estrebades. Potser no hi ha línia. De ben segur que no hi és, la veiem des de la nostra mirada racional i plegada dels estereotips imaginaris que ens ha creat el nostre ser. Però quan la raó no governa els sentiments, quan deixem que els sentits ens transportin entre els barrots desiguals de la tanca, és quan descobrim el flux natural de la nostra existència, a cavall sempre entre el que pensem i el que sentim. Travessa fàcil, però impossible de preveure, mentre no permetem el guiatge del temps. Ulls privilegiats els que poden entreveure l’ ambigüitat de l’espai, ulls que no ocupen les òrbites, sinó colpegen el nostre interior generant batecs. L’embriaguesa del sol és eterna, compartida amb la de la lluna, incansable. La meva intimitat cerca embriagar-se d’emocions, impregnades de les sensacions més intenses. La intimitat més preuada, doncs, la conservo a contrallum.


Deja un comentario