Ombres

Ombres allargades. Ombres de la vida, racons de pau on els colors reposen a recer del fred. Ombres que es retorcen entre esgarips d’ànimes que s’ofeguen. Ombres que llisquen pendent avall, fin son les tanques limiten la vida. Ombres que deixen de ser fosques, boires esvaïdes, bromes de porpre i pinzellades de no-res que calla. Ombres que acompanyen les nits de lluna plena, porugues, tremoloses davant de les flames, però tendres. Ombres que es belluguen prop del cor, recollint llàgrimes, humitejant els ulls i dibuixant sanefes.

 Ombres que revifen amb la gebrada, espais de llibertat quan la intimitat vol ser lliure, esclats de color intens sobre el blanc de la rutina, Ombres de reclam, quan és la sang que bull, quan tremolen les cames, no de fred, espitades pels fogots de respirs espasmòdics. Ombres que no es veuen, enganys d’una consciència que s’adorm, empesa per la quotidianitat, deixada anar per la conformitat de la raó que no vol canvis, que fa de la conformitat un jardí tancat al món. Ombres amigues que escolten a l’obaga d’entrebancs, suaus catifes de sentiments sensibles, de carícies, de petons. Ombres que no callen quan el crit és la claror, i xiuxiuegen mots sensuals entre llavis que no paren de besar. Ombres que són ombres de la pròpia realitat, la que viu dins de nosaltres, crueltat d’una vida que ens amaga el plaer, el goig de compartit el gran instant, el moment, l’aturada sensorial on res no existeix, només es palpa el sentir de la intimitat. Ombres i més ombres. I la nit que les destapa, protegides pels estels. Ombres de lluna, l’amant lluent, l’ombra del sol que ens crema, ombra de la realitat. Ombres que destapen la vida a plecs, ombres que ens mostren els somnis, tal com són. Ombres vives.


Deja un comentario