Petons de veus

És tancada la finestra. Reposes el cos, esmorteït el múscul de tant descans indesitjat. Respires l’olor de la misèria,  tuf de les nostàlgies de perfums ensabonats d’antigues estades familiars. Soledat als ulls perversos dels inquisidors d’ànimes ferides, escalfor de la pedra freda, eterna, però freda, i de la forja, calenta al modelar, gelada quan esdevé coixí de la pobresa.

En silenci et cuida l’arbre, muts et delaten els murs, emblanquinats per mans alienes al dolor. Dins, però, res és solitari, tanmateix és solidari. El cor calent, el pulmó rítmic, batec i aire, fonts de vida del teu cos. Et protegeix la pell esquerpa, castigada, resseguida pels solcs de la ploma del menys teniment. Cuirassa rogallosa, plena de sanglots del fred d’hivern i de la cremor de l’estiu, la dermis et bressola entre cotons, enyorada de les teles, delitosa de carícies. I mantens el silenci dins el teu interior, molt més endins del que la meva raó és capaç d’abastar amb el seny. Un silenci que exclama, als quatre vents, crits de tendresa, reclams d’humanitat, igualtat entre els batecs, semblança en el respir, alenades germanes de cos i ànima humil i solidària. Els seus ulls veuen la vida, íntima, però vida, empresonada, però latent. Els meus ulls veuen ferralla, pedra freda i un cos erm, desvalgut, deixat anar sense esperança. La ceguesa trenca el somni, relata històries de por i de mentida, justificant, abraonant el nostre pensament d’estereotips intencionats que maltracten, que colpegen els somnis dels nostres iguals. Si veiés què mires tu, potser plouria dins de mi i humitejaria la pell del cor desganat. Plor intern, sempre amagat, invisible a una societat closa, d’ulls i ànima, que escalfa la forja per guarnir i pica la pedra, freda pedra, prop dels murs, enmig la plaça. I la finestra, per on entra l’aire pur, on les veus es fan petons, està guarida de pedra, i també dels porticons. La finestra és tancada.


Deja un comentario