Recull de soterrats, escrits diaris des del Metro de Barcelona

Ha passat un conegut per davant meu i no ha saludat. És veí de l’escala, però ens parlem poc. La ciutat és, sovint, això, éssers que es creuen en carrers pels carrers sense aixecar el cap. “Pròxima estació, Sant Antoni”.
Bon dia a tots!

 

 

 

 

De cada tres persones, dues viatgen mirant el mòbil. Només dues dones llegeixen un llibre, i uns xicots joves fullegen un diari esportiu. Han canviat els temps. Pròxima estació, Monumental.
Bon dia a tots!

Hi ha instints que són molt bàsics. Durant tot el viatge he estat mirant la noia que seu al meu davant amb les cames creuades. No hi ha manera que canvii la postura creuant-les cap a l’altra banda. M’agrada el cinema.
Bon dia a tots!

 La noia li arriba a l’alçada del pit, va amb sabata plana i estira el coll, posant-se de puntetes, per arribar a fer-li un petó a la boca. Ell s’ajup i, abans de que soni el senyal de que es tanquen les portes, fan petar els llavis. Són adolescents. A ella li brillen els ulls malgrat l’hora que és, ell està d’esquena i no li veig la cara, però no li deixa la mà fins que es mouen les portes. Ara Ja sóm al túnel…somric i m’alegro de l’escena. “Pròxima estació, Sagrada Família, enllaç amb línia cinc!”.
Bon dia a tots!

 “Pròxima estació, Passeig de Gràcia”…cada dia el mateix. Si no tinguéssim la rutina, com ens avorririem?. Haurem de fer que alguna cosa sigui diferent durant el dia. Sorpresa…
Bon dia a tots!

 Nicolas Cage presideix l’estació amb un cartell esplèndid de la peli “CONTRARELOJ”. Comparteix la paret amb els preus de H&M, i el finançament d’un SmartTV. No puc llegir bé els textos, donat que no para de passar gent amunt i avall, amb presses, a contrarrellotge. Ja m’ha avisat en Cage…
Bon dia a tothom!

 Ens deixem portar. Les escales mecàniques m’han baixat fins a l’andana; les portes del vagó s’han obert soles i el tren em transporta cap a un racó de la ciutat, sense que jo hagi de fer cap esforç. L’home que seu al meu costat llegeix el diari que regalen a l’entrada, el mateix per a tothom. El titular diu: “comer carne o pescado és un lujo inalcanzable”. El que deia.., ens deixem portar. “Propera estació, Monumenal”.
Bon dia a tothom!

 Dos metres endavant, la via. Quatre metres amunt, un sostre. Al final de l’andana, un túnel. Malgrat tot, somric. És una presó momentània. Sort que la llibertat és un estat mental. Enyoro l’aire i l’espai sense límits. 
“Propera estació, Tetuan”.
Bon dia a tots!

 Tot és ple de contrastos. Dins d’aquest espai urbà que em transporta, els mocadors de coll i les jaquetes d’entretemps, comparteixen seient amb mànigues curtes i escots generosos. La vida té aquests contrastos de colors, alternança d’imatges, que ens mantenen vius. Res està igual que ahir. “Pròxima estació, Universitat, enllaç amb línia 1″

El rètol de l’andana és ple de símbols de diferents colors. Indicadors de tota mena, dibuixos i anagrames. En un espai reduït, 12 imatges i una sola paraula. Ja no cal que dominem les normes d’ortografia per anar per la ciutat? De fet, els antics egipcis ja havien ideat aquesta manera de comunicar-se. Llavors em pregunto on és la gran evolució de la nostra societat… “Pròxima estació,…”…òstia! Una mica més i em passo la parada!
Bon dia a tots!

 El vagó és ple de motxilles. Un home, una motxilla. Dins hi duen una muda i l’entrepà per dinar. La feina és precària, i no estàn els temps com per anar a dinar al bar. La gorra, bruta de pintura, delata una activitat relacionada amb la rehabilitació d’edificis. Aquest sector ja no és el que era, ha canviat, l’hem fet canviar. Al meu costat, una dona llegeix un libre de tapes dures, el títol diu: “Link”. La informàtica ens ha canviat a nosaltres. “Pròxima estació, Monumental”…cinc parades més i baixo.
Bon dia a tots!

 Lluny dels debats televisius, de les tertúlies de pretesos especialistes, el silenci del vagó parla per si sol. Cares serioses, ulls envermellits per un cansament no recuperat, mans neguitoses que denoten angoixa de pocs recursos, i calçat de segona mà. El futur de la realitat sembla viure dins el túnel. Deu ser per això que el Corte Inglés m’avisa que ja puc comprar un vestit de la nova col.lecció, és diu Black. A l’obrir les portes entra un nen amb motxilla d’escola i una àvia amb paraigua gotejant, la pluja refresca, i arrenco un petit somriure. “Pròxima estació, Tetuán”. 
Bon dia a tots!

 Em llevo escoltant les disbauxes d’eloqüència barata de molts polítics en campanya. Retrets i mentides històriques omplen els titulars, agressius, dels diaris d’arreu d’aquest conglomerat social de la península. El Barça es prepara per jugar un partit de futbol contra un equip gallec, entre despeses milionàries alienes a la misèria que viu prop de casa nostra. Surto al balcó i agafo aire. Fa un vent agradable i és a punt de ploure. “Pròxima activitat, llegir”.
Bon dia a tots!

 Avui hi ha “alteració dels horaris”, diuen els altaveus de l’estació. És una manera abstracta de dir que els treballadors fan vaga. La crisi afecta, a part de les butxaques, a la manera clara d’explicar el dia a dia. La freqüència dels tres és normal, tot i estar en horaris de vaga. No trobo coherència en aquesta actitud. Som així, estranys, rebuscats. A l’anuniciar una parada nova sento que ho fan en català i castellà, diuen “Tetuan” i després “Tetuán”. A sobre d’incoherent, em sembla que em tracten com un idiota. Deu ser que el dilluns estic més sensible. “pròxima estació, Clot, correspondència amb línea 1″. 
Bon dia a tots!

 Cada vegada veig més mocadors de coll i més bufandes. El canvi de temps, tot i ser lleuger, fa que s’hagin fet molts canvis de roba. Jaquetes de tot tipus cobreixen els cossos endormiscats d’un matí de tardor, samarretes de màniga llarga,i pantalons que abandonen les faldilles. Predominen els tons negre i marró. Hi ha tres persones al vagó amb mocadors de paper a les mans, el refredat de nas les acompanya. Com enyoro els escots generosos…”Pròxima estació, Universitat”.
Bon dia a tots!

 He comprat una tarjeta multiviatge, donat que s’havia exhaurit l’actual. Ho he fet parlant amb una pantalla a cops de dit. Al posar el tiket a la màquina s’obren les portes automàticament. Sense veure a ningú he arribat a l’andana i he esperat pacient el metro; s’han obert les portes sense que ningú fes res i he iniciat el viatge. Per uns instants he pensat en saltar-me les normes, no hi ha vigilància!. En un dels cartells que hi ha al final del vagó llegeixo: “ja ets massa gran per fer aquestes coses”…i és veu una imatge d’una figura saltant la barrera de l’entrada, tatxada amb una X vermella. M’han descobert el pensament. No puc fer-ho…, o potser són altres normes les que em puc saltar? No ve de gust una mica d’incorrecció? Per trencar la monotonia mai s’és prou gran…Acaba d’entrar un nou badallant amb la boca ben oberta. “Pròxima estació, Universitat”.
Bon dia a tots!

 Viatjar en un vagó de metro és com anar al cinema. Els actors extremen la interpretació dels seus papers amb normalitat urbana, silenciosos, concentrats, limitant-se al seu espai interior, absents del que passa al voltant seu. El lector, l’adormit que fa capcinades, la curiosa que repassa els vestits dels altres…Res no s’escapa a l’atzar, tot i que no hi ha guió, ni un director que marqui les pautes. Sota terra, amagada de la llum natural, la vida es representa, artificial, individual, immersa en un silenci que es passeja entre túnels i estacions, passant desapercebuda de la realitat. Potser per aquest motiu veig un cartell que diu “Zona videovigilada”. Haig de sortir, i em perderé la següent escena. Fa uns segons he sentit “Pròxima estació, Sant Martí”.
Bon dia a tots!

 Uns cops de taló llunyans m’han alertat de que una dona baixa corrents les escales de l’andana. He pensat que s’arrisca a una caiguda. Just quan és van tancant les portes del vagó, un home entra esverat, suat, i respira a fons per haver entrat a temps. D’aquí a tres minuts surt un altre metro, i potser no cal que vagin amb aquestes presses. Però el ritme de la ciutat ja provoca aquestes incoherències, canvis de conducta absurds en un espai que angoixa. Un indigent, un home d’edat imprecisa, s’aixeca sense esma, sense pressa, del seu llit, banc fred, per pujar les escales mecàniques. Fora plou, fa fresca, però alguna cosa ha de menjar. No té pressa, només l’espera la incertesa, ja fa temps que va caure i el seu tren es va perdre en un túnel fosc i llarg. Fa temps que ja no corro al baixar les escales del metro, res té tanta urgència com estar tranquil i trobar-se bé. El rètol de l’andana informa que d’aquí a tres minuts arriba un altre tren. “Pròxima estació, Sant Antoni”.
Bon dia a tots!

 Deslliurat de l’ofec de la corbata que em lliga el coll cada dia, contemplo les cares dels meus companys de viatge. Éssers anònims, insignificants enmig de la grandiositat urbana, que, inexpressius és transporten pel subsòl del metro. Malgrat que és molt més tard que altres dies, el metro segueix sent un espai fosc, això sí, amb un enrenou de xerrameca que espanta. Enyoro el silenci de cada matí. L’equilibrio és tan difícil..Sense corbata, i amb una bossa d’esport és fa tot més agradable.”Pròxima estació, Sant Martí”.
Bon dia a tots!


Deja un comentario