Ressonar

A cau d’orella ressona la teva veu. No hi ha vorera de les teves frases que no m’agradi saltar, per trobar-me amb els teus ulls. Si calles, el silenci empeny els meus ulls cap a un abisme interior, inabastable, fons de buit i de tenebres. D’alguna manera, m’agradaria saber com, vas aprendre a dir els mots amb aquesta tendresa; recull melòdic de notes entonades, dibuix sobre un pentagrama dèrmic, suavitzat per els perfums, divulgat des d’aquests llavis, flors de cant.

 

 

 

Enyoro el teu so i tot just fa un instant que el sentia. Ja no sé si és el cor, que assaja una estrofa, o són els meus dits que t’interpreten. Dubto tant de tot plegat, buides de contingut tants raonaments, que em perdo entre melodies de flauta i arpa. La veu de nou que se m’acosta, intensa, brillant i complaent; i l’oïda t’ho agraeix, en recull els sentiments i els acull entre cotons, mentre els fa arribar, amb delicada tendresa, ben a prop dels meus pulmons. I respiro. Sospiro. Em falta l’aire que gemega, envejós del teu bell cant, que l’anul·la, que el menysté. És la veu, la teva veu, la que vibra dins de mi, callada, sincera i fina, que s’endinsa fins al rebost dels meus sentits.

Ja fa estona que no l’escolto, la teva veu, i veig l’abisme interior, inabastable, on les tenebres juguen a les endevinalles, esperant que el cor les renyi. Danses i jocs, juguesques i baralles, només capricis d’un cos amant que espera la teva veu, per sentir-la a cau d’orella, on ressona.


Deja un comentario