Retorn de vacances

Poc a poc la ciutat m’atrapa a les seves entranyes. És com un monstre que reclama, que xucla les intimitats més amagades, aclaparant de llum les pupil·les de les nostres humils essències. El silenci banal de l’ individualisme,  la buidor del materialisme al servei de la tecnologia i el consum, engalanen l’escenari de falses garlandes, amagant la persona. Un trasbals que recorre l’ampli espai entre el piular del pit-roig i el brogit del motor, omple d’espectres la buidor dels pensaments.

La nit no és fosca, a ciutat, i la lluna plena s’amaga darrera llanternes d’artifici i sumptuositat. Malgrat això, mantinc encara el somni humitejat dibuixat enmig de la fageda, on el silenci és sincer, on la llum és font de vida. La meva intimitat és clara i diàfana, obstinada en romandre entre els dits tendres de la calma, amiga retrobada fa unes setmanes. La respiro, a la calma, i me n’omplo els sentits. Amarat de la seva escalfor evito malbaratar-la, i la recordo amb els ulls clucs, la palpo amb ganes, n’oloro el regust a llibertat, mentre el meu cos roman estès sobre els llençols, perduts els pensaments, vagaroses les idees. Poc a poc, malgrat ser a ciutat, la calma m’atrapa a les seves entranyes.


Un comentario en "Retorn de vacances"

  1. Dolo Prats escrigué:

    Això és deixar-se envair per la calma!! felicitats Miquel…aquesta feina a ciutat no és gens fàcil!!!

Deja un comentario