Somni ballador

Vetust, ancestral com la poesia, reposes dins del meu cor. Gris, rovell de moltes volades, sec, desgastat per les estrebades de la raó, reposes. Envaït per la llum del sol, cerques camins, gires, traces dreceres en el meu cor, cansat.

 

 

 

 

 

 

 D’arrels infinites, brolles cada dia, penjat de la lluna, a cavall seu, engrescat. I danses, i cantes, i crides, i enlaires els braços per entomar l’aire fresc, el que mou els teus núvols, el que pentina el sol. Jo reposo, entre llençols, esmorteït el cos, cansades les cames, deixats els braços i aclucats els ulls.

M’ensenyes el món, m’expliques les persones, em cerques imatges boniques i em passes les mans per l’esquena, amb la tendresa d’una amant imaginària. A voltes obro els ulls d’imprevist, però no hi ha manera, ja ets amagat, més enllà de les cortines. He decidit no mirar-te. He pensat que és millor no agafar-te. Si volguessis ser com jo, deixaries de volar, i se’m corcarien els sentiments. Per això quan t’imagino, et veig les branques de colors, plenes de vida, cantant cançons de bressol a les fosques. Somio. Somni. M’has atrapat, somni. Ballem?


Un comentario en "Somni ballador"

  1. Dolo Prats escrigué:

    Aquestes paraules gronxen …. què agradable!!!! Gràcies per escriure-les!!!

Deja un comentario