Teulades

Romanen tranquil·les, silencioses, recolzades unes en les altres, sabedores del seu destí en mans de l’home.  El temps les ha pintades de taques fosques, pinzellades de saviesa, racons de vida allà on només el fang n’és l’essència. Se n’han esberlat algunes puntes, poques, colpejades per les tempestes d’aigua gelada, d’hiverns grisos, i castigades pel sol, incansable, que les ha daurat després de cada albada, més tard del cant dels ocells.

Protecció ancestral dels homes i dones que han conviscut sota les vostres entranyes, cobriu encara l’espai de foscor, preserveu la intimitat d’una història, del recull de vivències dels humans que han habitat a la vostra ombra. Us observo i m’agradeu. Us contemplo i ompliu de goig el meu imaginari, esperant que en qualsevol instant em feu una rialla. No m’atreveixo a tocar-vos. Mantinc la distància, respecte volgut a la vostra experiència. M’expliqueu les converses, les rialles i els plors, els hiverns tancats amb fumera de llar de foc i les anades i vingudes al pou, cercant l’aigua refrescant. Tot el poble ha confiat el seu passat al color trencat de les vostres corbes. Tot el poble reclama la vostra permanència i, agraït, en conserva la vostra escalfor. Us contemplo i m’agradeu, tranquil·les, indiferents al destí, segures i boniques, tacades de vida i d’història, com a mi m’agrada recordar-vos.

Apiés (Osca) – Agost 2012


Un comentario en "Teulades"

  1. Carolina escrigué:

    Com sempre, m’encanten les teves descripcions… I les teules sempre m’han atret especialment :) )) Preciós, Miquel

Deja un comentario