Íntima soledat

M’acompanyeu. La humitat de les llambordes refreda el meu cos, però em transmet fermesa. El mur em marca l’esquena, a cops de ciment, i m’agrada el seu contacte consistent. Els amics i les amigues tenen aquesta qualitat, són així, consistents. I perdo la mirada entre les capçades, somiant en la nit gèlida d’una primavera fora ciutat. No vull el banc, és massa còmode. Quan haig de trobar-me amb mi mateix, cerco la duresa del sòl, la seva fredor que em reconforta.

Lunes 18 junio, 2012 8:03 pm / mots / 1 Comment Read More

Llibre de tu

He tornat a passar prop del banc. Ara fa poca estona que la llum del sol li escalfa la fusta, i encara es dibuixen les quatre taques d’humitat que hi ha deixat la rosada. No hi ha ningú al voltant, tot resta en silenci, i la remor de les fulles canta suau per celebrar el nou dia.

Cada vegada que m’hi apropo se’m passegen imatges per la imaginació. Lloms de llibres endurits, em recorden les estones enllestides a pas de pàgina, llegint i rellegint els clàssics d’una literatura, la nostra, que em va anar penetrant a mesura que en cercava les paraules. La gespa no era tan alta, fins i tot crec recordar que el fang embrutia les sabates i esquitxava els baixos dels pantalons. No es cuidava tant la imatge del banc, però tenia més vida.

Domingo 17 junio, 2012 9:28 am / mots / 1 Comment Read More

Resto en silenci

Allà on les paraules topen amb el mur, el silenci s’abraona sobre nosaltres. Soledat. Petitesa. Ínfima puntuació en una mar de dubtes, navegant en la calma, on res es mou. No bufa el vent. El silenci no es mou, no passa. Senzillament, el silenci, esdevé. I hi entrem i en sortim sense saber, a voltes, qui ens hi ha posat, i com ens n’ hem sortit. Anades i vingudes de pensaments, d’absències i i de records ja perduts. La vela no s’infla, la calma així ho mana. Hi ha silenci i no es podrà escoltar res. La intimitat està trista, sola, mancada de fluxos de paraules, de sons, de sensacions. La textura del silenci és insensible, indescriptible. Cridem per retrobar-lo, al silenci, i es perden els crits més enllà de la línia de l’horitzó.

Viernes 15 junio, 2012 8:04 pm / mots / 2 Comments Read More

Fulles i full

Veig la meva vida passar. Pensaments dibuixats en forma de lletres arrenglerades. Tardors viscudes. Llàgrimes de desamors i angoixes de boires de color torrat, amb fulles seques i branques nues. Cada fulla una vida nova, cada full un sentiment vell. Passat i renovació. Escrits que em diuen i caigudes que em recorden.

El temps no cau. Hi som nosaltres dins del temps. Escrits en fulls de paper que es torna groguenc, en el brogit que crida al contactar amb la gespa. Mentre cauen les fulles, els fulls s’omplen d’emocions. Escric i m’inspiro amb les emocions que em transmeten les fulles, quan cauen.

Miércoles 13 junio, 2012 8:58 pm / mots / 0 Comments Read More

Absència

Res ha canviat. No es mou el temps i no es tanca la finestra. No és l’oblit, ni tan sols una fugida a deshora. És la teva absència. Miro la cadira cada vespre, relaxada, impertèrrita. Així et va veure sortir, esfumar-te enllà dels vidres i els i el mur de fusta. Com l’aire que entra i surt, el teu cos va desaparèixer, quan apuntava l’alba, i el rellotge de paret no va sonar mes. L’alè ha quedat. La camisa espera, pacient, el teu cos un que ja no m’escalfa. Si tanca no hi ha res més. Tampoc hi ha res si deixo les peces al seu instant precís. Però em queda l’enyor.

Martes 12 junio, 2012 7:28 pm / mots / 1 Comment Read More

Recorda el racó

No és per la llum, ni pel fanal. Res no és com era abans. Però el racó recorda. Els vents xiulen i xafardegen. Corredisses de paraules i sorolls de plats que es renten a la pica. Rodes que rodolen i lladrucs secs en la nit. La porta és tancada, no ho havia estat mai, recordo. L’escalfor de l’estiu entrava, eixuta, fins a la quadra. Només els gemecs del vímet trencaven el capvespre a la cadira del carrer. Eren clams de palla, compassats amb puntes de bastó. L’aire s’omplia de colors i els udols anaven de finestra en finestra. També volaven faldilles i ressonaven esclops. Carruatges arran de pedra, bestiar prop de l’extenuació. Un tombant i res no era, tot cap dins, la palla, la bèstia i les rodes. Fora només el vímet gemegava.

Lunes 11 junio, 2012 7:04 pm / mots / 1 Comment Read More

Màscara hipòcrita

Ja no et crec. No em serveixen les teves explicacions. Les excuses són sobreres quan sovintegen. No hi ha motius per sentir-me feliç al teu costat. M’has decebut tantes vegades, que se’m fa difícil trobar un motiu per seguir al teu costat.

Has abandonat els sentiments per entregar-te a la ignorància d’allò que respon als valors crematístics. Has menystingut les il·lusions i els bons desitjos de tots i cada un de nosaltres. Mai has pensat que podríem compartir un espai en aquest planeta, sinó, senzillament, has cregut oportú cercar la millor manera de viure a la teva manera. Tant t’és que haguem sacrificat hores i forces per a ser feliços. Has jugat amb els nostres interessos, amb els nostres fills i amb les mares i pares que ens han donat la vida. Sabent el resultat final de la teva actuació, no has canviat ni un mil·límetre la teva manera de gestionar els fils que ens mouen com a les titelles. Sabedor de la força que dona el diner, la imatge i la informació, has volgut, conscientment, manipular tot el que esdevenia al voltant nostre.

Domingo 10 junio, 2012 10:21 am / mots / 0 Comments Read More

Records

Polsim de fulles seques, caigudes en temps de tardor. Oblidades, resseques, cobriu l’entorn que m’ha vist créixer, que ha compartit rialles i plors de vida de fa anys. Fustes esberlades, arbustos maldestres que farceixen les soques. Res no és al lloc, excepte els records de mi mateix. Tot el que vaig viure en aquest racó, ha quedat estancat a l’aquarel·la del desordre. Silenci. Brutícia sobre el banc de fusta, que no parla, però sap.

Sábado 09 junio, 2012 9:11 pm / mots / 1 Comment Read More

Humilitat

Et miro les mans i, sense mirar-te als ulls, sé que ets esclau. Les cadenes immobilitzen el teu cos, i els palmells marcats, mostren les cicatrius dels treballs forçats. Seca és la pell i rònegues les cadenes. Tot plegat un conjunt que ens mostra una de les misèries humanes més clamoroses.

Però fa temps que he gosat mirar-te a la cara, sense mirar-te a les mans. Amb els ulls enfrontats, sense altra barrera que la pròpia personalitat, la teva ànima m’ha ensenyat la tristor. Una llàgrima ha aparegt al fons del teu ell i ha esquitxat la meva consciencia. Res té a fer-hi el color de la nostra dermis. El sol ens arriba de la mateixa manera, l’aigua ens humiteja i el vent ens refresca.

Miércoles 06 junio, 2012 7:10 pm / mots / 0 Comments Read More

Pentagrama

 

La nostàlgia d’una llum difusa, no amaga la tristor de la teva nuesa. Racons de llum apagada, cortines obertes a un celobert mort de veïnatge. L’escriptori roman  tancat, amb la clau que guardava la mestressa, i que ara reposa en una capseta, discreta i polida, prop del prestatget.

 

Martes 05 junio, 2012 8:33 pm / mots / 0 Comments Read More