Futur

Mires amb l’esguard perdut, llunyà en la presència. Sents com vibren les teves entranyes, joves, il·lusionades en el devenir imaginat. Tendresa és el que esperes, tendresa és el que tens, dels teus, dels que t’estimen. Però rodolen els neguits, desbocats, sense aturador, espantats pels malsons que veus cada matí, a trenc d’alba, quan la realitat esborra els somnis que han vagat ben dins de tu.

 En el descens s’enduen la teva ànima, espantada, decebuda. La raó volta a cor que vols entre neurones, sense treure’n l’ entrellat. No pot ser! Exclama una i altra vegada dins del teu pensament. Homes i dones flotant, darrere de mirades d’un gris boirós, manllevats de la rialla, escopits de la felicitat. Recordes els contes de la mare, escalfor latent entre balades, carícia suau de galta a galta. Ja és enyor, ja són miratges. Oasis de frescor entre farbalans de mil colors. La mare ja no hi és. L’entorn badalla, avorrit de la rutina, obsolet l’ideal de felicitat. Cerques somnis, esperança; no saps que cerques, tan sols deixes anar els ulls enllà del més enllà, on tot és llunyà, on res s’abasta. Allí perds el sentit, oblides la teva essència enganyada, malversada per barroers filibusters de la consciència. Ets present perquè vas néixer, però l’esguard, tot i que mires, l’esguard està perdut.


Deja un comentario