Mozart al balcó

Potser és l’obsessió la que em trenca l’escena. Fixant el punt de mira he perdut l’abast de la meva mirada, interior, silenciosa i sentida. És quan em deixo portar per l’espai que habito, quan trobo el punt de resguard en el meu cor tensat. Brogit de vent, onades a remolc de buferes suaus, tot per dibuixar-me un trencadís de blanc sobre el blau encès de la mar tranquil·la. Endevino l’aigua trèmula darrera els edificis grisos dels veïns, l’oloro en la frescor del vespre d’estiu, i ensumo.

 

 Deixo els ulls reposar sota les parpelles, enjogassats en endevinar les anades i vingudes dels colors, i deixo caure el cap sobre el coixí folrat, bressol de les meves cabòries. El cel ja és gris, fosc, enrabiat amb la fugida del sol a la francesa. Els tendals ballen, com ho van les veles prop del port, i les gavines redrecen el vol empeses, sense esforç, entre giragonses d’alenades i sotracs d’aire pur. Joc de peces que remouen els extrems. Totes dibuixant el trencadís. Blanc sobre blau, pintura de pinzellades fresques sense marc, fora de norma; només el sentit que la seva pròpia existència fa que redrecin, una i altra vegada, el seu tarannà. Tot es mou i tot dibuixa. I mentrestant, Mozart parla des del balcó.


Un comentario en "Mozart al balcó"

  1. WALDO BARAHONA ROBLESS dice:

    DINAMICA PICTORICA I DE VIDA I UN FONS MOZARTIÀPER A FRUIR-NE

Deja un comentario