Pedanteria

Miro el món des de la finestra estant. Miro? Potser he estat massa pedant. Només em limito a obrir els ulls per damunt de la vidriera, on l’espai s’obre profà a les nostres raons. El temps, el de veritat, és davant meu mentre canvia de color el paisatge. Se’m mostra el firmament, rodolen els flaixos de colors des dels núvols, i , meravella de la creació, s’agrupen els tons per apropar-me una flor.

 La calma torna a regnar la plaça, i el capvespre governa els silencis darrera les passes dels vianants més tardans. Poc a poc, grinyol a grinyol, el metall empresona els habitants del barri en els seus nínxols decorats, destruccions de l’espai real, que ofeguen. Es dilueixen els sons de les persones, el seu parlar, fins que només la remor de les piulades i els miols dels gats, orquestren la simfonia de la nit. De blau a negre. Extrems d’un traspàs que juga amb els nostres sentiments, i apaivaga els nostres cansaments. La flor, però, segueix present. Pètals de foscor, pistils de brisa nocturna. Ja no miolen ni els gats. Els becs emmudeixen, el sol calla d’amagat. M’agradaria abastar la flor. Però no puc, sóc objecte passiu del que passa viu per davant meu. Estic a la finestra, observant. Però no miro, seria massa pedant pensar-ho. Se’m mostra la vida fora. Visc la vida aquí dins, on tot ressona, on la intimitat no ofega, alleugereix. Vida interior. Observant, com si podés mirar el món; però no sóc jo qui fa l’acció, humil, respiro la flaire de la quietud. Si no fos per la finestra, abastaria la flor.


Un comentario en "Pedanteria"

  1. WALDO BARAHONA ROBLES dice:

    observes el transcòrrer de la vida;que no és poc amic,i ets allò proutament humil,per només definir-te com a un observador,…si vius,gaudeixes i ens fas gaudir a nosaltres…que no és poc.Merci Miquel

Deja un comentario