Somiar

Hi ha nits que s’acosten més alegres que altres. No ho fa el vent, només la meva percepció del que hi ha més enllà del balcó. S’omple el buit de negre obscur, d’un no res ple de vida, la dels somnis, que vaguegen sense destí, cercant un racó on jeure a desfer-se. La nit vol jugar amb aquests viatges dels somnis. No m’ho diu, però ho endevino. La brisa que es deixa caure prop de casa els porta, als somnis, en una barca sense rems, de vela inflada, amb timoner imaginari. Quan s’apropen a la barana del blacó escorcollen l’interior de l’estança. M’hi troben estès sobre un llit fred i desendreçat, obstinat en veure el color de la vida, allà on potser només hi ha aire. Respiro l’aire i noto la flaire ben a prop, els reconec, són aquí, per sobre dels llençols i prestos a embolicar-me de dalt a baix. De res serviran les giragonses que pugui fer sobre mi mateix, els somnis són immunes a les nostres defenses, a la raó. M’omplen i juguen, ballen prop del cor, on neix la vida a cada batec. Coneixen els topants, no es deixen seduïr per falses promeses o per sentiments racionals. Deixen la barca per navegar dins meu, insaciables, agraïts per haver-los cercat, delitosos com estan de bona companyia. I la brisa segueix remugant, amb suavitat, més enllà de la balconada, el buit ja és ple de negre, i ja només veig un somni, el meu, el que comparteixo amb els meus, difos en la meva mirada i acolorit per les parpelles ja closes sobre els ulls adormits. Obro el cor i respiro cada instant del somni, i em deixo portar per la barca, vela inflada, guiada pel timoner imaginari.


Deja un comentario