Variacions sobre la soledat

Fa fred enmig de l’aire que respiro. La soledat despulla els interiors, els exposa a la llibertat de les mirades i en fa fràgils els colors. Si el blanc pinta puresa, cada traç de negre o gris dissenya esperança.

 

 

 

 

 

 

Em transportes per un camí, soledat, enmig de la fredor i el silenci de les aigües estanques. Amb les passes desiguals, redreces el rumb, marques el ritme cap a un destí incert, difuminat en els sentiments, com pot ser-ho l’infinit, allà on els nostres ulls només ploren uns desitjos esvaïts. Fusta vetusta, suport d’un no-res que abraça el caminar, escala que sura en el baf nu d’ombres, espès, serè, i suau en la carícia. Sol el sentiment, a resguard de l’enyor que acompanya, besant les paraules que m’expressen, un nou vespre.

Cada raig de sol de primavera, en solitari, plora de tristor per un hivern perdut, viscut en la grisor, involuntària, de les voluntats malmeses.

Has fet de la teva claror, llum de la meva ànima, color dels pensaments de llargues vesprades d’hivern. Quiet, amatent a l’escalf del silenci, he guaitat cada llambregada de la teva boira acollidora, esperant una resposta a la teva presència. Res no ha tornat a la meva oïda, ni tan sols el repic de les campanes, carillons de vida, d’esperança i temps esgotat. Has fet del teu cos nu, la meva amant, besant les meves mans enceses de nostàlgia, frisoses de contacte, ara ingràvid, i a estones ben humit. Has fet dur el nostre festeig, caminant ben agafats del braç, trepitjant les llambordes del camí entre les cases, evitant els racons foscos, passejant, parlant fluixet a l’orella. I sota el fanal et retrobo, atret per la tènue claror, i regalimes filigranes de plors i de gemecs en la penombra, abraçant-me altra volta, compartint la nit ben freda, soledat, degustant-nos molls els llavis.

Tanco els ulls i miro endins, allà on el silenci explica, on corren amunt i avall els subterfugis de les paraules callades. On abans no hi havia res, on dibuixava el cor anelles de buidor, ara i caminen pessigolles  dels bocins de mi mateix. Retrobats en calaixets de fusta folrada, amb poms d’aram, respiren encara, enyorats del cor que marxà a deshora, arrossegat per la foscor d’un silenci que no era soledat, sinó ignorància. Trobar-me a mi mateix, allà on callen les misèries, prop del saló de ball, de la platea del gran teatre dels sentiments. No és tan difícil endevinar l’ombra del que fou, record obscur de la vida, retorn a la bonança de la innocència infantil que desprenia brillantor en les mirades. Soledat amiga, en el recés, companya en el sender, amant quan els llavis han necessitat humitejar la pell amiga. Cremor de l’ànima, soledat, foguera de passions sensorials que deliren, embogeixen a l’albir de la simplicitat de tot el que som, del que serem a l’entorn nostre. Si no ets silenci doncs, soledat, ets l’amiga tendra que em retroba amb mi mateix per estimar-me dins el meu cor.


Deja un comentario