Cansat de tantes amenaces, dolgut de la por a la cisalla del poder, tanco els ulls. Somio la imatge del que ha estat la meva llibertat al néixer. Ulls de mirada tendra, mans de carícies volgudes, oïdes de solidaritat. Si la naturalesa m’hagués volgut esclau, no m’hagués creat el cor, ni la pell, ni el respirar suau dels sospirs del capvespre. Si m’haguessin pensat per servir a la cobdícia, a la hipocresia i al menys teniment, no hi hauria llàgrimes dins de la meva carcassa. Cansat de plorar per la negligència, esgotades les vàlvules cardíaques, només em queda espai per a la revolta.

Quan em somio néixer, em veig nu. La nuesa de la nostra humilitat, la que ens gronxa entre els humans, la que ens mostra lliures. No hi ha espai per a res més que no sigui la meva identitat humana, i la dignitat de compartir-la amb la resta d’éssers com jo.

Ningú em va pensar al néixer, tan sols em van estimar.

Trencadís de vides enyorades. Presó d’anhels esvaïts, mirades esberlades. Fuig la vida entre barrots, fuig l’amor, i el buit fa basarda entre les fustes. Mans esclaves de moral, esperes inacabables, crits de mare vigilant. Passa l’aire, sense rumb, espès i dolgut pel tracte, envejós del seu passat. Ferro i ferralla comparteixen el present, fustes velles, bigues corcades, temps arrelat a la matèria que ha perdut l’ànima. Vol de somnis i esperances passejant; entrades i sortides de paraules, amagatall de càntics en la intimitat, bressol de besades furtives. I la pedra no diu res, espera, pacient, que el temps l’acaroni amb tendresa.

Darrera de la calma viu el foc. Cremen les escorrialles de desitjos enverinats de rosades fresques. Es fon en cendra polsosa la fredor de les boires, la humitat de les nuvolades. El cor batega, entre la lluna i el sol. Xipollegen els sentits sobre una superfície, ara plana, ara virtuosa. Noto el cos humit, dins la mullena, arrecerat entre els corrents de sota l’aigua. La nuesa esclavitza els sentits, i no els deixa escapar de la carcassa ardent. Cremor de sol, desig de foc, anhels de flames juganeres.

Ran d’aigua, just al punt. Bat les ales, fort, segur de la teva volada. No hi ha límits, ni horitzons, el teu batec se’ls empassa. Emmiralla’t a la calma, gaudeix del teu dibuix en les ombres de les ones. Esbós de tu mateix, disseny del teu projecte, mira arreu, i deixa que les ales t’impulsin amb força. No pensis, veuràs la fina línia ben a prop, entre el cel i l’aigua clara, definida. No et deixis entabanar pel miratge. Res no és proper, tot és més enllà d’ on el seny en emmarca.

M’acompanyeu. La humitat de les llambordes refreda el meu cos, però em transmet fermesa. El mur em marca l’esquena, a cops de ciment, i m’agrada el seu contacte consistent. Els amics i les amigues tenen aquesta qualitat, són així, consistents. I perdo la mirada entre les capçades, somiant en la nit gèlida d’una primavera fora ciutat. No vull el banc, és massa còmode. Quan haig de trobar-me amb mi mateix, cerco la duresa del sòl, la seva fredor que em reconforta.

He tornat a passar prop del banc. Ara fa poca estona que la llum del sol li escalfa la fusta, i encara es dibuixen les quatre taques d’humitat que hi ha deixat la rosada. No hi ha ningú al voltant, tot resta en silenci, i la remor de les fulles canta suau per celebrar el nou dia.

Cada vegada que m’hi apropo se’m passegen imatges per la imaginació. Lloms de llibres endurits, em recorden les estones enllestides a pas de pàgina, llegint i rellegint els clàssics d’una literatura, la nostra, que em va anar penetrant a mesura que en cercava les paraules. La gespa no era tan alta, fins i tot crec recordar que el fang embrutia les sabates i esquitxava els baixos dels pantalons. No es cuidava tant la imatge del banc, però tenia més vida.