Cansat de tantes amenaces, dolgut de la por a la cisalla del poder, tanco els ulls. Somio la imatge del que ha estat la meva llibertat al néixer. Ulls de mirada tendra, mans de carícies volgudes, oïdes de solidaritat. Si la naturalesa m’hagués volgut esclau, no m’hagués creat el cor, ni la pell, ni el respirar suau dels sospirs del capvespre. Si m’haguessin pensat per servir a la cobdícia, a la hipocresia i al menys teniment, no hi hauria llàgrimes dins de la meva carcassa. Cansat de plorar per la negligència, esgotades les vàlvules cardíaques, només em queda espai per a la revolta.
Quan em somio néixer, em veig nu. La nuesa de la nostra humilitat, la que ens gronxa entre els humans, la que ens mostra lliures. No hi ha espai per a res més que no sigui la meva identitat humana, i la dignitat de compartir-la amb la resta d’éssers com jo.
Ningú em va pensar al néixer, tan sols em van estimar.